Infants en temps de coronavirus

                                        [Fotografia de Luis Serrano.] 


Per als que tenim fills, la setmana passada va ser una setmana important. S'han anat aclarint dos dels punts més calents d'aquest tancament anticontagi en família:
- l'aprovat general fins a batxillerat
- que els nostres fills puguin sortir fora de casa, i no al súper, a la farmàcia o al banc... -aquesta era la proposta de veres?-

Tot això amb condicions, és clar. Condicions que anem descobrint hora per hora, com si fos el plugim que va calant a força de caure durant una bona estona, i així els pares hem d'entendre i interioritzar i els nostres fills han de rebre i acatar. "Adultocentrisme" se'n diu. 

I clar, per molt súper mamis o súper papis que vulguem ser, ara no hi ha negociacions amb ells, sobretot quant a això de sortir al carrer en temps de coronavirus:
- amb mascareta
- no a més d'un quilòmetre de casa
- sense ajuntar-nos amb més d'una família i mantenint dos metres de distància
- sense intercanviar jocs
- sense poder jugar al parc amb els gronxadors
- sense poder menjar res ni beure al carrer

Llavors el passeig serà més o menys així els primers dies: NO TOQUIS AIXÒ, NO PUJIS AQUÍ, NO JUGUIS, NO ET TOQUIS LA CARA...

I lo pitjor/ millor -???- de tot és que les meves filles ho entendran tot. Són admirables les meves filles, d'això no tinc dubte. No s'estan rebel·lant, són molt responsables, massa diria. Tant que m'estic començant a preocupar.

Podria ser que amb les pantalles i el seu ús indiscriminat les hem desconnectat una miqueta de la vida? Caterine L'Ecouyer ho recull en el seu llibre "Educar en el asombro". Ella afirma que els nostres fills pràcticament han perdut la capacitat de sorprendre's. És com que tot els rellisca una mica.
Sabeu qué? M’estim més pensar que les meves filles són persones en condicions que estan entenent i assumint que aquesta situació és la que hi ha i que hem de col·laborar per sortir-mos. Unes joies és lo que són!

En el que vam tenir la lluita típica va ser amb els deures, que ens ha costat molt agafar la rutina, millor dir, que me va costar molt agafar la rutina. Ho vam aconseguir quan vam establir l'horari d'obligacions, i ho vam escriure... ja no hi havia escapatòria.

I quina pressió haver d'estar darrera de les nenes fent de professora alhora que fent feina des de casa, posant rentadores, fent el menjar i mantenint la higiene i l’ordre. Si és que per molt que estiguem a casa, el temps és el que és i no s'estira més. I a mi la vida no me dona més de si.

Ens ha costat moltíssim complir amb totes les obligacions per portar una vida “normal”, com cal. Potser serà perquè la situació de “normal” no té res. Que sí, que la força de voluntat i que vagi passant el temps fa que ens acostumem a tot, que l'ésser humà és així: "adaptar-se o morir".

Elles estaven estressades amb les tasques de l'escola perquè no entenien els que se lis demanava. A mi se'm va ajuntar l'exigència d'atendre la situació a la perfecció -que per a alguna cosa sóc dona-, amb l'angoixa que em provocava no arribar a tot. Que si cal estar atenta al que arriba al correu de l'escola, estar atentes al whatsapp, que si el classroom; enviar, comprovar, corregir, explicar.

He arribat a sentir-me suspesa com a mare perquè davant els deures de les meves filles m'atabalava, perquè havíem de fer lo d'anglès, lo de matemàtiques, llegir en català i castellà, lo d'educació física i també havia d'aconseguir que practiquessin amb l'instrument, que fessin una mica de música. Buffffffff!

Per sort ha arribat l'aprovat general! A punt vaig estar de celebrar-ho a lo gran, i em vaig contenir per a no donar mal exemple, clar, no sigui cosa…
A partir de l'aprovat pens prendre-m'ho amb calma i continuarem treballant -perquè ens continuaran demanant que enviem alguna prova que no tenim als nens endollats set hores a les pantalles- i aprenent amb un ritme més tranquil, a veure si aconseguim passar gust d'aprendre. Perquè jo m'imaginava amb les meves filles comentant sobre temes que despertessin la seva curiositat, buscant llibres, documentals, imatges... cuinant, però clar, per a complir amb totes les exigències "de fer les coses com cal", pràcticament no ens ha quedat temps lliure per aprendre al nostre ritme. Maleït temps que ni tan sols ens pertany!

Que bo seria acceptar que viure és aprendre, contínuament. Tant de bo tinguéssim més temps desocupat per a crèixer juntes, també en temps de coronavirus.

Licencia de Creative Commons

Comentaris