Airejant la casa


[Text emès a la secció "Monòlegs en Llauna" de Nanda Hernández al programa "Estimats Compatriotes" de Felip Palou, dijous 9 d'abril de 2020]

Ca meva la vaig triar. Vaig tenir aquesta sort. Bé, no va ser ben bé una tria, tria. No va ser una d’aquestes recerques en les que te passes mesos visitant webs de cases en venda, visites a pisos pilot o a cases de segona má comparant entre unes i altres. 

Noltros vam triar l’emplaçament; un poble tranquil i preciós a prop de Ciutat, i vam comprar el que en aquell moment estava a la venda. 

Tot i que vam fer càlculs de fins a quin punt ens podiem endeutar, vam ser massa optimistes i d’ençà que ens hem separat i jo me faig càrrec de mantenir la casa, sempre vaig justa de doblers. Tot i aixó, vivim bé i podem considerar que el resultat d’aquesta tria circumstancial, és acceptable. 

Aíxí que estava contenta fins que vam començar a passar més estones a casa i m’en vaig donar compte de tot lo que me queda per fer i per tenir la casa mantinguda “com cal”: amb racons buits i fluits, armaris organitzats, portes que obren i tanquen bé, persianes que encaixen, parets sense humitats…

Abans ca nostra era un espai que a pics habitàvem fugaçment, pràcticament de rampellada entre la feina, l’escola, l’escola de música, la plaça, el súper, la biblioteca i els carrers per on passetjam n'Oto. Hi ha ordre i concert perquè vivim quatre persones i un ca i hem ideat un sistema amable. Sobretot quan es tracta de poder cuinar i disfrutar d’alguna peli en família els caps de setmana.

Ara que n’estem fent un ús obligat de la casa, pel confinament de l'estat d'alarma, la nostra mirada limitada a les quatre parets -quan ja hem esgotat els ulls amb les pantalles- de cop i volta inventa forats i obri portes, finestres i calaixos que havien passat llarg temps desapercebuts. Ignorats i relegats a les recerques impossibles. 


Penses: on haurà anat a parar la correspondència que vaig mantenir amb amigues durant anys i anys, o necessito aquell transformador per carregar la càmara digital i ja el definitiu quan les amigues t'esmentan al Facebook i et toca publicar una foto de quan eres nina… I és només en aquests moments de desesperació i de trobar-te perdut en la memòria, quan li tornes a donar una oportunitat per "Ser" als racons del desordre i la desesperança.

Així que airejes ca teva, també el teu cap tantes vegades ofuscat i enredat com aquests calaixos que et dediques a ventilar. I obris la finestra de les històries fetes a pedaços.

Sempre m’ha preocupat conservar allò que pugui recrear les memòries familiars i que envoltin el relat de misteri i de llum perquè sigui únic. Els objectes estorjats poden ser billets de tren daurats, com els de la fàbrica de Xocolata, que ens facin viatjar i poden resultar un regal fantàstic. 

Els millors records de la seva vida, la meva mare els guardava en un gran baül de fusta negra amb el cap d'un soldat romà custodiant el pany. Quan la mare l’obria, ens reuníem al voltant i cadascuna sabia que en aquell moment s'anaven a desvetllar històries de vida; algunes fragmentades i moltes completant el puzzle del passat, de l'orígen de totes les coses. 
A l'aixecar la tapa arribava fins a nosaltres l'aroma del temps dissecat i conservat entre bolles de naftalina. 

D'aquí sortien perfectament doblegades i planxades, embolicades en paper que pretenia conservar-les, jocs de llençols de cotó brodats que el pas dels anys no havia perdonat i havia tacat amb diferents formes groguenques, mantetes de punt per embolicar un nadó, vestidets de nina petita amb flors delicioses, sabates de taló de saló, de les bones que serveixen per ballar tota la nit sense que et facin mal els peus. La mare atresorava roba de quan va viure a Londres a l'edat de 20 anys i somiava amb fer-se tan gran com el món. 

També hi havia una carpeta amb fotografies d'aquesta època que va ser de quan va conèixer al meu pare. Aquest temps romania allà, congelat. Com qui tracta d'atrapar els seus millors moments envasant-los i aïllantlos del passar dels anys, perquè no s'escapin, perquè no es corrompin. 

Els somnis també poden estar tancats, per exemple, en joiers melancònics. I en el seu interior capsetes més petites que quan mires i acarícies el contingut, desperten la seva brillantor; arracades, anells, penjolls ... abaloris que resultaven tant evocadors com exòtics. 

No podien faltar tampoc les caixes de dents de llet de totes les meves germanes. Així com les restes de cordó umbilical ... momificats. És menys romàntic i igualment està formant part de l'afany de conservar allò que ja no és ni serà per a ningú més que per a aquest lloc de fora de temps que ens pertany. 

Són d'aquestes coses que com el codi genètic, es queden formant part d’una mateixa.

Tenint tot això al cap, de vegades es fa difícil aplicar el mètode #KonMary i alliberarte d'allò que no et fa feliç o no té bellesa. El que passa és que la consciència fa que tot canviï.

Comentaris

  1. M'encanta!!!! Viatge interestelar als racons de la identitat. Quiero más!!! :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies! Continuam amb menys constància de la que m'agradaria!

      Suprimeix

Publica un comentari