Passa al contingut principal

La llengua que estimo: 30 anys de normalització lingüística a les Illes Balears

Es compleixen 30 anys d'ençà que es va aprovar la llei de normalització lingüística. Recordo el canvi que va provocar a l'escola on vaig créixer, el Jafudà Cresques del barri de Pere Garau. L'alumnat d'aquella escola era majoritàriament castellanoparlant, fills d'immigrants de molts llocs de l'Estat. Recordo que pocs companys xerraven la llengua pròpia. Totes les assignatures es van començar a impartir en llengua catalana. Aquest canvi el vaig viure amb els companys de tota la vida (des dels 6 anys) durant el 4t de l'EGB. A l'aula es parlava sovint dels països catalans i n'estudiaven la geografia, la història i els trets culturals de les terres de parla catalana. També es parlava del fet opressiu cap a la llengua pròpia d'aquests territoris. Certament hi havia resistència a parlar la llengua fora de l'àmbit de l'aula, emperò per nosaltres no era un gran problema. Dins de l'aula ens esforçàvem per parlar i aprendre. No va suposar un canvi quant al "rendiment" acadèmic. Els que estudiaven i els que no, érem els de sempre.


(Il·lustració de Joan Turú)

Des de la meva experiència personal, i tenint en compte que al cap i a la fi, l'ensenyament pertanyia igualment a un sistema educatiu anquilosat en les formes de l'escolàstica, sentia cert orgull d'aprendre la llengua i la cultura pròpies del territori on em trobava. Era filla d'immigrants; mon pare andalús i mo mare portuguesa. Al principi em resultava llunyana, però amb el temps i gràcies a aquesta normalització vaig començar a entendre el què era la identitat i la vaig anar interioritzant. Vaig començar a respectar i estimar, a acollir una llengua i una cultura que havien estat reprimides. Així que vaig construir la meva pròpia identitat amb les peces del puzle que tenia a l'abast.
Recordo també que em va ajudar molt que els grups musicals en llengua catalana triomfaven. La meva germana gran escoltava "sopa de cabra" i a mi m'encantaven les lletres. Les escrivia i les cantava. Aquest fet va facilitar que pogués parlar amb un accent acceptable i sentir seguretat quan em llançava a expressar-me en una llengua que no m'era pròpia. Tot i que, s'ha de dir que això no ho vaig posar en pràctica fins molt més tard. Durant l'època de la normalització lingüística no necessitava la Llengua per viure al barri. Només la feia servir als comerços que regentaven mallorquins i també al club d'esplai, bàsicament per cantar.
Així és que, havia adquirit una eina més per no sentir la discriminació i el rebuig propis d'una època en la qual moltes de nosaltres érem llegides com "forasteres".
Realment, quan vaig poder gaudir d'aquest coneixement i podia emprar-ho per a integrar-me socialment va ser quan vaig continuar la formació universitària a Barcelona. Allà tenia sentit i era escoltada en català. També em sentia respectada. I l'ús de la llengua traspassava els murs de la Universitat.
Les meves filles han nascut a Mallorca i aquí vivim. Amb elles faig servir majoritàriament el català. S'ha de dir que residim a un poble i això facilita l'ús de la llengua pròpia.
Torno a dir que em sento ben orgullosa de poder expressar-me en tots els àmbits de la meva vida en llengua catalana, fins i tot en el pensament. Que defenso i he defensat l'educació pública en català. Que em vaig sentir ofesa quan el govern de Bauzá va voler amputar de forma unilateral l'educació en català. No penseu per això que he renunciat a les meves altres identitats; part andalusa i part portuguesa. Que també les passejo amb orgull. Però el català és per mi la llengua de l'amor, la llengua de la música, de la poesia i la literatura i que puc gaudir-la tant com el castellà... fins i tot diria que més! Tinc una especial cura amb la llengua, com qui té cura amb un animaló al qual han ferit i que sovint es troba sota amenaça.
Per mi, conèixer i viure en català és un regal. I per voltros què va suposar?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Parlarem de patrimoni documental, parlarem dels arxius audiovisuals i de premsa que han de ser accessibles a la societat de coneixement, del 4.0

Parlarem de patrimoni documental, parlarem dels arxius audiovisuals i de premsa que han de ser accessibles a la societat de coneixement, del 4.0.
Els que seguiu aquest bloc o bé si us ve a bé fer un tomb, us adonareu de la sensibilitat expressada cap els sistemas d'organització de la informació. això ve donat per la professió d'arxivista documentalista i bibliotecària que desenvolupo. Professió que visc amb passió d'ençà que vaig a entrar en contacte amb el estudis de Biblioteconomia i Documentació al a Universitat de Granada i posteriorment a la Universitat de Barcelona.
Des de l'any 2005 que dtreballo a un mitjà de comunicació radiofònic que és el públic de les Illes Balears, IB3 Ràdio. Ja aleshores la proposta que vaig realitzar pel sistema de gestió de la informació i arxiu de la ràdio, era un sistema flexible per la conservació i la recuperació, així com per la difusió i amb vistes de ser accessible a tothom. Seguint pautes d'organismes internacionals com són…

Un contracte d'us del mòbil a una nina de 13 anys

Les coses clares per davant! També amb els nostres infants ja que reflexa el respecte cap a ells com a persones que són, tot i que estiguin al nostre càrrec per ser menors.
És una bona pràctica pactar, acordar i anar amb les normes i lo que esperam per davant. Així anam conformant una relació sana amb els nostres infants i ens mostram i teixim com persones/societat respectuoses, sobretot amb les pràctiques que portem a terme. I m'ha agradat moltíssim llegir l'entrada al Bloc de Pares"El Contracte personal del mòbil". És un exemple de contracte que han fet uns pares a una nina de 13 anys, la Noa. Segur que podeu afegir, modificar o proposar noves "clàusules" i aquest seria un model que com a punt de partida us pot resultar profitós.
La meva filla Aurora fa un temps que em demana tenir mòbil. Té 10 anys i els seus companys i companyes fan servir el mòbi ja des dels 9 anys. No tothom però sí una gran part. De moment no té mòbil n'Aurora, però quan tingui …

Cuando decimos que la revolución será feminista o no será

Cuando decimos que la revolución será feminista o no será, ¿qué significado le damos las feministas? El feminismo es la corriente de pensamiento del siglo XXI. (Se oyen toses entre los asistentes y más de uno se revuelve en el sitio). El feminismo lleva trabajando desde hace siglos para identificar el patriarcado y combatirlo finalmente. Las maneras de plasmar y perpetuar ese pensamiento le son propias a la clandestinidad,
a las negociaciones con el enemigo, a lo subterfugio, a lo inconfesable.
A una lucha rebelde, lenta, que ido calando gota a gota en nosotras. Fue el pasado viernes 9 de marzo que l’Ateneu ‘Lo Tort’ presentaba en su local de Manacor
la publicación del nuevo libro de la Doctora en Historia Contemporánea y profesora de secundaria,
Dolors Marín ‘Espiritistes i Lliurepensadores. Dones pioneres en la lluita pels Drets civils’.
Sirva éste libro y lo que de su título se extrae para evidenciar una forma rompedora de expresión
buscando la expansión de una corriente de pensamiento …